Tlefonia mobil
El telèfon mòbil (també anomenat telèfon cel·lular) és un dispositiu electrònic amb ràdio de curt abast usat per a comunicacions mòbils de veu i dades. Funciona sobre una xarxa d'estacions base especialitzades distribuïda pel territori, conegudes com a cel·les. A més de la funció de veu estàndard d'un telèfon, els mòbils actuals poden suportar molts serveis addicionals i accessoris, com els SMS per a missatges de text, correu electrònic, commutació de paquets per a l'accés a Internet, jocs, bluetooth, infrarojos (IrDA), càmera amb gravador de vídeo, i MMS per enviar missatges amb fotos i vídeo. La majoria dels telèfons mòbils es connecten a una xarxa d'estacions base (cel·les), que al seu temps estan interconnectades amb la xarxa telefònica commutada (amb l'excepció de telèfons mòbils per satèl·lit).
Primera generació
La 1G de la telefonia mòbil va fer la seva aparició en 1979 i es va caracteritzar per ser analògica i estrictament per a veu. La qualitat entre els terminals era molt baixa, tenien baixa velocitat (2400 bauds). Quant a la transferència entre cel·les, era molt imprecisa ja que comptaven amb una baixa capacitat i, a més, la seguretat no existia. La tecnologia predominant d'aquesta generació és AMPS (Advanced Mobile Phone System).
Sgona generació
La 2G va arribar fins a 1990 i a diferència de la primera, es va caracteritzar per ser digital. El sistema 2G utilitza protocols de codificació més sofisticats i s'empra en els sistemes de telefonia cel·lular actuals. Les tecnologies predominants són: GSM (Global System Mobile Communications) utilitzat a Europa i PDC (Personal Digital Communications), utilitzat a Japó.
Els protocols emprats en els sistemes 2G suporten velocitats d'informació més altes per veu, però limitats en comunicació de dades. Es poden oferir serveis auxiliars, com dades, fax i SMS (Short Message Service). La majoria dels protocols de 2G ofereixen diferents nivells d’encriptació.
Els protocols emprats en els sistemes 2G suporten velocitats d'informació més altes per veu, però limitats en comunicació de dades. Es poden oferir serveis auxiliars, com dades, fax i SMS (Short Message Service). La majoria dels protocols de 2G ofereixen diferents nivells d’encriptació.
Generació 2.5
Molts dels proveïdors de serveis de telecomunicacions es mogueren a les xarxes 2.5G abans d'entrar massivament a la 3g (a diferència de Japó). La tecnologia 2.5G és més ràpida que la 2g, i molt més econòmica que actualitzar a 3G. La generació 2.5G ofereix característiques esteses, ja que compta amb més capacitats addicionals que els sistemes 2G, com GPRS (General Packet Ràdio System), etc.
Tercera generació
La 3G es caracteritza per contenir a la convergència de veu i dades amb accés sense fil a Internet; en altres paraules, està feta per a aplicacions multimèdia i alts amples de banda. Els protocols emprats en els sistemes 3G suporten altes velocitats d'informació i estan enfocats per a aplicacions més enllà de la veu, com la videoconferència i accés ràpid a Internet.
Amb l'arribada de la 3g i dels últims models de telèfons cel·lulars se'ls està dotant d'una gran capacitat de processament de dades i per tant també d'un sistema operatiu complex. Això ha propiciat l'aparició dels denominats smartphones, que són una PDA amb funcions de mòbil.
Amb l'arribada de la 3g i dels últims models de telèfons cel·lulars se'ls està dotant d'una gran capacitat de processament de dades i per tant també d'un sistema operatiu complex. Això ha propiciat l'aparició dels denominats smartphones, que són una PDA amb funcions de mòbil.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada